La discapacitat des de la societat

L'escola Auxilia acostuma a fer trobades amb l'escola Sant Ignasi. Normalment són trobades que estan relacionades amb festes puntuals o activitats que es fan a l'escola. Per exemple, aviat faran una trobada per nadal i ja en van fer una per la castanyada.

Jo personalment crec en l'escola inclusiva. Crec que és un model que aporta molts beneficis de molts aspectes tant als nens amb Necessitats educatives especials com als nens que no tenen aquestes necessitats. Per això que es facin trobades entre escoles especials i escoles ordinàries em sembla un projecte molt interessant.

Per altra banda també vull ser crítica amb depen de quines trobades. Per exemple, quan vam anar a l'escola per la castanyada, per primera vegada vaig experimentar el que sent una persona amb discapacitat a la nostre societat, i aquest sentiment m'ha fet reflexionar molt i per això intentaré que veieu des dels meus ulls la meva percepció d'aquell dia.

A continuació us descriure com va anar la sortida:

Eren les 10 del matí i sortíem de l'escola 5 mestres de l'escola amb 4 nens. Dos d'aquests nens van amb cadira de rodes i un d'ells necessita un suport per poder aguantar el cap en posició vertical. En arribar a l'escola en primer lloc varem passar per un grup de adolescents que eren al pati, i que en veure cadires, s'apartaven deixants tant espai com per una manada d'elefants. En arribar a la porta i trobar-nos amb la coordinadora de primer cicle de primària de l'escola, ens va portar fins al passadís on hi havia les aules on aniríem a veure que estaven preparant per la castanyada. A fora les aules ens esperava una de les mestres de les classes de 1r.  En veure'ns ens se la notava tensa i que no sabia a on mirar ni com adreçar-se als nens, però amb molt entusiasme, ens explica d'una manera molt senzilla i infantil el que farem i com ens organitzarem. 

Farem dos grups i entraran dos alumnes de l'escola auxilia a dins d'una classe on hi ha uns 25 o 30 alumnes de primer. En una classe ens explicaran un conte que han preparat i a l'altre classe ens ensenyaran un ball. 

En entrar a l'aula amb les cadires de rodes es va formar un silenci colpidor entre els infants que tots ens miraven amb cara de sorpresa, amb els ulls molt oberts. Semblava que tenien consignes de somriure i actuar amb normalitat. Les mestres ens han presentat als nens, han dit "els nostres nous amics de l'escola auxilia, que es diuen.... com us dieu?". Després es han explicat que ara ens ensenyarien un conte que havien estat preparant, i llavors ens han convidat a barrejar-nos entre els alumnes de la classe que estaven tots asseguts en cadiretes. Han fet un forat entre els nens per poder posar la cadira. 

En situar-nos entre els nens, ells s'han apartat com si fossim un cotxe que esta aparcant al mig d'una classe plena de nens. quan el conte a començat i en C ha començat a fer sorolls (la seva manera de comunicar-se amb el món que només utilitza quan hi ha alguna cosa que li agrada) els nens el miraven dissimulant i els nens del seu costat apartaven les mans i deixaven mitja cadira buida. En C ha començat a moure les mans per poder tocar el que tenia al seu costat, ja que era en un lloc estrany amb nens i nenes que no havia vist mai i voli inspecciona on era. Els nens cada cop estaven més lluny, fins que han preguntat:

- Què li passa?

- Qui és la seva mare?

- Pot parlar?

- Per què porta això a cap?

- Qui el vesteix?

- Per què treu baba?

- Per què porta un pitet?

- Porta bolquers? 

Després d'aquest seguit de preguntes, els he explicat que ell no pot parlar, que no té prou força per aguantar el cap, però que quan hi ha coses que l'interessen molt l'aixeca més, que utilitza les mans per saber que és que que hi ha al seu voltant, que li agrada molt que li diguin coses i li expliquin contes, etc.. 

Després de la contextualització, una nena ha dit " a mi no em fa por" i ha demanat asseure's al seu costat i li ha agafat la ma i se l'ha passada per la cara perquè el C pogués veure com és. Al cap de 2 minuts, l'altre nen que teniem el costat s'ha assegut bé a la cadira i li ha agafat la mà. 

Com va acabar la sortida no em sembla important destacar-ho, perquè el que em va sorprendre va ser la primera actitud dels nens, però el canvi d'actitud després de saber les respostes a totes les preguntes que tenien al cap... encara em va sorprendre més. En conclusió, donar llibertat per preguntar i interessar-se per tot els que ens és desconegut és donar coneixement, creixement personal i satisfacció.